Origen Legendari de Roma

Origen legendari de Roma

Eneas

Quan Menelao, Ulises i Aquiles al davant de les tropes gregues conquistaren Troia, i la passaren a sang i foc, un dels poquets que se'n van salvar va ser Eneas.
Eneas era fill d'un príncep de Troia, Anquises, i d'una deessa, Afrodita (la Venus dels romans). Eneas és per tant un heroi. Un heroi és aquell que és fill d'un deu (o deessa) i d'un humà (o humana).
Durant la llarga Guerra de Troia (va durar déu anys), Eneas va ser un dels caps més importants dels troians. Però quan Aquiles i companyia van entrar a Troia, va haver d'escapar, si no, l'hagueren matat també com als altres.

La Eneida

Virgilio, un poeta romà, va escriure molts anys després, ja en ple apogeu de la República Romana, una obra titulada La Eneida la quual narra les aventures que va haver de passar Eneas en fugir de Troia.
Eneas (segons Virgilio), sota la protecció dels déus va iniciar la fugida per mar que el va fer aplegar fins la península Itàlica. Va deixar el baixell abandonat a la platja i se'n va anar terra endins.
Va arribar al Laci (el Laci és una regió que n'hi ha al centre d'Itàlia que dóna al mar Tirré) i allí va conéixer a una xica que li deien Lavinia, que era la filla d'un rei Llatí -els llatins era una tribu que vivia en aquesta zona-. Se'n va enamorar d'ella i es van casar.
Eneas va fundar una ciutat a la qual li va ficar el nom de la seua esposa. Tingueren fills i allí passaren la resta dels seus dies.

Els descendents d'Eneas

Un dels seus fills, de nom Ascanio, no va voler ser menys que son pare i en va fundar una altra de ciudat, Alba Longa.
Després d'uns dos-cents anys de l'arribada d'Eneas a la península Itàlica, dos dels seus descendents, Numitor i Amulio regnaven en el Laci. Però pareix ser que això de dos per a un tro és massa. Llavors el que va passar va ser que, un dia, Amulio, ho va veure clar: la millor manera de convèncer el seu germà de què era convenient que regnara un rei sols -naturalment ell, i no el seu germà- era matar-lo. I així ho va fer. Però no era interessant que els seus nebots (els fills de Numitor) estigueren per ací sabent que el seu oncle havia matat son pare. L'única eixida que li quedava va ser matar-los a tots. I d'aquesta manera ho va fer, però n'hi havia una nebodeta que li deien Rea Sílvia, que la va veure tan bonica que no va tindre cor per matar-la. Això sí, alguna cosa s'havia de fer per a què no tinguera mals pensaments i li vingueren idees rares al cap per allò de què ell havia matat son pare. Amulio va veure clara la solució: fer-la sacerdotissa de la deessa Vesta (com si diguérem, monja) així, a més de ser recluida en el santuari, com que no es podia casar, tampoc n'hi havia el perill de què els seus fills pugueren venjar la mort del seu avi.

Rea Sílvia

Rea va acceptar, quin remei li quedava!, el tracte, però semblava que allò de ser sacerdotissa no li omplia del tot. Així és que un matí d'estiu que la calor apretava i que ningú la vigilava, es va fer l'ànim i se'n va anar a pegar un tomb per la vora del riu Tiber, només per allò de prendre la fresca.
El cas va ser que es va asseure a l'ombra d'un pi, li va venir el son, i es quedà dormideta.
Per casualitat, Júpiter, el deu de la guerra, que tot s'ha de dir, sempre tenia ganes d'això, és a dir de guerra, i per això venia molt per la Terra, per veure si organitzava alguna que altra guerreta, i també (tot s'ha de dir) per veure si en trobava alguna xiqueta (que a la qual cosa també n'era molt aficionat) i, de sobte, que es topa amb la bella Rea en braços de Morfeu (Morfeu era el deu de la son). Pareix ser que Cupido (una mena de déu que es dedica a què la gent s'enamore al ritme de les seues fletxes) va fer la seua tasca i Júpiter s'enamorà de la mortal. Bé, no entrarem en detalls. Cadascú que s'imagine la situació segons la seua fantasia li permeteixca, el cas és que deixà embarassada a Rea Sílvia sense que ella es despertés ni se n'adonés del que havia passat. Sense comentaris.

Ròmul i Rem

Quan el seu oncle es va enterar del cas (que la seua nebota estava embarassada), i en veure que Rea Sílvia no li'n sabia donar explicació, la va voler matar. Però s'ho va pensar i la va deixar parir. Aplegà el moment i no en tingué un, sinó dos de fills. Poc li va importar això; va manar que agafaren als bessonets i els ficaren en un cabàs i que els tiraren al riu.
La sort va voler que el cabàs on anaven els dos xiquets s'enganxara amb unes branques i allí es van quedar els bessonets plorant.
Hagueren mort si no hagués sigut perquè una lloba se n'adonà dels plors. I sense pensar-s'ho dues vegades (les coses que fa la llegenda) s'arrimà al cabasset, i amb la boca l'agarrà i salvà als bessonets. I no en va tindre prou amb això. Els va alletar, i els va cuidar fins que es van fer majorets. I aleshores, Ròmul i Rem (perquè eixe era el nom dels xiquets) se'n van anar cap a la ciutat i van abandonar la seua mare adoptiva.
Com tot s'acaba per saber, els bessons en aplegar a Alba Longa es van assabentar de la veritat. Pensat i fet, entraren al palau, mataren al seu oncle i es proclamaren legítims reis.
Els bessons, una vegada reis, van voler fundar una nova ciutat un poquet més lluny d'Alba Longa, i van triar, per allò del sentimentalisme, justament un lloc a la vora del riu Tiber, allí on la lloba els va trobar i els va salvar la vida.
Ara calia posar-li nom a a quella ciutat. No dóna la impressió que això tinguera massa importància en un principi, però, els dos bessons es veu que eren força cabuts, i cap d'ells consentia que el nom fóra el que no havia dit ell. Es van posar a barallar-se, i la cosa va anar pujant de to fins que Ròmul, va solucionar la qüestió. Li dirien Roma, i si no estava d'acord el seu germà, que s'atenguera a les conseqüències. Rem va dir que no que no li agradava aquell nom, que ell en tenia un altre millor, i va haver, doncs, d'atendre's a les conseqüències. Un cop al cap va acabar amb la vida del pobre Rem. Ròmul acabava de donar nom a la ciutat que aplegaria a ser l'ama de mig món, Roma.

Per això el símbol de Roma és una lloba alletant dos xiquets.

Reflexions al voltant de l'aparició de l'ésser humà

Reflexions al voltant de l'origen de l'ésser humà

L'origen de l'ésser humà no està gens clar. Al llarg del temps s'ha tractat d'explicar-ho de diverses maneres, però ninguna d'eixes teories ho explica completament. La veritat és que no sabem qui ens ha ficat ací al món, ni d'on venim.
De sempre s'havia admés com a vàlida la teoria de què això havia estat una cosa divina. I ja està. Però allà a finals del segle XIX va aparéixer Charles Darwin amb la seua teoria de l'evolució, on venia a trencar amb el suposat origen diví de l´ésser humà, i ens va complicar la cosa dient-nos, en poques paraules, que havíem evolucionat a partir dels monos. És a dir que els nostres besavis eren monos. No va faltar qui en va dir: "Tu vindràs del mono, jo no!".
Aquesta teoria avui en dia no té cap sentit. Si tenim alguna cosa clara és que l´ésser humà i el mono (al dir "mono" em referisc a qualsevol espècie de simi) són espècies distintes, i que, això sí, venim d'un antepassat comú, a partir del qual s'han creat les diverses espècies de monos, i també l'ésser humà. Cadascuna d'eixes espècies ha evolucionat a part de les altres.
Però, així com els goril·les o els ximpanzés, des que van aparéixer sobre la Terra , fa uns 6 ó 7 milions d'anys, no han evolucionat a penes, no passa el mateix amb l'ésser humà. Per aquella època (fa 6-7 milions anys) ja n'hi havia personatges que anomenem "prehomínids" (apareguts a l'ésser humà, perquè paréix ser que caminaven drets, amb més o menys gràcia). Però després d'uns anys, donen un "salt evolutiu" i es converteixen en "australopitecs", i més trad, peguen un altre "salt evolutiu" i es tornen "homo hàbilis", i després es fan més intel·ligents i entra en la Història "l'homo erectus", i després, encara un altre, "l'home de Neanderthal", i ja per fi, fa quatre dies com aquell que diu (40.000 anys) apareix sobre la Terra "l'homo sapines sapiens", que som nosaltres ... i menstrestant, els goril.les i els altres simis, segueixen igual, fins a ara. Això no té sentit. Com és que una espècie evoluciona i l'altra no?. Eixe precisament n'és el tema.
A mi em fa la impressió de què s'està provant de fer un ésser humà perfecte, (seria allò que els catòlics diuen, "un home a imatge i senblança de Deu"), però després de molts intents encara no s'ha aconseguit.
Jo crec que això de l'evolució de l'ésser humà podria haver passat així: Fa uns 10 milions d'anys (quan van aparéixer els primers grans primats) se'n va agarrar un i se li va dotar d'algunes característiques humanes. L'experiència va resultar un autèntic fracàs, i ben prompte (prompte en termes geològic poden ser 3 milions d'anys) se'n va crear una altra nova espècie, més perfecta, però encara lluny del punt desitjat. I així van passar per la Terra en els darrers quatre milions d'anys diverses espècies (que no descendeixen l'una de l'altra) dels anomenats éssers humans. Fins arribar a l’actualitat, que ni de bon tros s'ha aconseguit fer un ésser humà perfecte.

----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ---

QUAN I QUIN SERÀ EL PRÒXIM "SALT EVOLUTIU" DE L'ÉSSER HUMÀ? (s'admiteixen teories, perquè totes les teories són vàlides fins que es demostre que no ho són)

Tècniques d'estudi

Característiques d'un/a bon/a esdudiant/a

Es marca objectius molt clars. És a dir, sap exactament en cada sessió d'estudi quin és el treball que s'ha programat fer. I el fa. Exemple d'uns objectius ben marcats: estudiar tres fulls de Naturals, fer els exercicis de Matemàtiques i el mapa de Socials. Una vegada acabat això ja ha acomplit els objectius. Si els objectius no estan massa clars (o siga si no tenia molt clar si s'havia proposat estudiar un o dos o tres fulls de Naturals), quan acabarà d'estudiar tindrà dubtes de si ha fet tot allò que havia de fer.
Sap perfectament quines són les tasques que ha de fer. Encara que semble una tonteria, no ho és. Quan el professor/a està manant feina per a casa, l'alumne/a ha de comprendre a la perfecció, si (posem per cas) el mapa s'ha de pintar de roig, o no cal que es pinte, o si s'ha de pegar a la llibreta o no..., o si s'ha d'estudiar l'apartat que el professor/a ha explicat, o tan sols s'ha de llegir... El que no és pot fer, és aplegar a classe i dir allò de "no sabia que s'havia de completar el mapa amb els rius (per exemple). Per a evitar això, l'atenció a l'hora de què el professor/a mane la feina, ha d'estar al 100 per cent, i aleshores apuntar-ho a la agenda, i si alguna cosa no està clara...doncs ja saps, ho preguntes al professor/a.
Programa i distribueix el seu temps per a l'estudi. Aquesta característica no té sentit si no es porta a terme l'anterior. Quan un/a alumne/a sap sense cap dubte què és allò que ha de fer, el que farà a continuació serà marcar-se prioritats. Vull dir, si una de les tasques que té marcades a la agenda és difícil, o llarga, caldrà programar-se més temps (o més dies). El que no es pot fer, és seure's a la taula el dia abans d'entregar la tasca i aleshores descobrir que allò que havia manat el professor/a és llarguíssim (i molt difícil), i no es por fer en la mitja hora que tu t'havies programat (evidenment, aquest/a alumne/a, no s'ho havia programamt bé ni de bon tros). El que hauria d'haver fet, és, després de manar la tasca, en aplegar a casa, i veure que n'hi ha una faena llarga que fer, aleshores, s'ho programe i en tres o quatre dies, o els que facen falta o fa. ¿val?. Aquest és un del defectes que més detecte en l'alumat (encara que, n'hi ha excepcions)
No ajorna mai (o gairebé mai) l'estudi. Ací valdria aplicar aquella dita castellana de "no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy". Crec que no val la pena fer cap comentari al respecte. La cosa està ben clara, ¿no?. El que hages de fer, quan abans estiga fet millor. Per això, si hem començat amb una dita castellana, acabarem amb una dita valenciana: "faena feta fa goig". ¿o no?
Llig amb velocitat i comprensió altes. Bé, això de llegir ràpid i comprenent el que es llig no es pot aconseguir d'un dia per a un altre, cal fer moltes pràctiques i llegir molt. I sempre mirant de veure si allò que estem llegim ho anem comprenen. Si no, ho tornem a llegir. Encara que la velocitat lectora no siga alta, és preferible anar a poc a poc (al principi, després u s'acostuma i sense voler llig més a pressa) i no deixar passar ni un rengló sense saber (lectura comprensiva) què és allò que ha llegit.
Estudia amb atenció i concentració, sense distraure's. El bon estudiant/a quan està davant del llibre no perd el temps. És a dir, està estudiant. No val allò de passar-se les hores enmig dels llibres i llibretes i dirigir la seua atenció cap a altres coses que està pensant que no vénen al cas, o està pendent d'altres coses que encara vénen menys al cas (ja sabeu, mòbil, internent, televisió...) Per a això (per a estudiar amb atenció i concentració) fa falta (si no tens una facilitat natural per a concentrar-te, que n'hi ha gent que sí que ho té) es necessari practicar exercicis de concentració. I sobre tot practicar. Val més un hora concetrat en l'estudi que tres, amb l'atencio que va i ve.
Repassa els continguts i els conceptes que ja ha aprés. El repàs és un costum d'allò més bo. Per molt motius, un seria per veure de reforçar aquelles coses que potser en una primera sessió d'estudi no quedaren massa clares, i un altre (i importantíssim) perquè, si ja t'ho havies estudiat bé, amb el repàs ho memoritzaràs amb fermesa i després serà molt senzill recordar-ho. I no passarà allò que de vegades passa en els exàmens que sí que ho saps, però no te'n recordes bé.
Segueix al peu de la lletra les instruccions del professor/a. Em sembla que ací no cal afegir molt. Ja sé que moltes voltes el professorat és com és i et venen ganes d'enviar-lo/a a "a fer l'auela..." però aquest no és el camí. És justament el camí contrari, el que mai has de seguir. Ja tindràs anys després per a pensar d'aquell professor/a el que vulgues, ara no. Ara és temps de fer-li cas en tot el que ell/a mana. ¿Entesos?.

Doncs, ja sabeu, qui segueisca aquestes mormes, li puc assegurar que l'èxit en els estudis el té garantit.

evolució de lésser humà

Origen y evolución del ser humano

Aparición de los mamíferos (300-220 millones de años)

Hace unos 220 millones de años, aparecen unos seres provistos de dientes diferenciados, cubiertos de pelo, de sangre caliente; que eran vivíparos y, que producían leche para alimentar a sus crías.
Esos organismos cubiertos de pelo y con sangre caliente, provistos de mecanismos avanzados para alumbrar crías, pertenecen a la clases "mammalia" que proviene de la palabra griega que significa mamas, porque estos animales nutren a sus crías con la leche segregada por los pechos maternos.
Los primeros mamíferos eran seres pequeños, del tamaño de un ratón.

Aparición de los primates (100-70 millones de años)

Hace unos 100 millones de años evolucionó una nueva subdivisión u "orden" dentro de los mamíferos. Eran los "primates" (o sea los primeros, pues este orden incluye a los seres humanos). Manos mejor dotadas para la manipulación y, lo que era más importante, mayores cerebros en relación con el tamaño de su cuerpo.

Desaparición de los dinosaurios (65 millones de años)

Hace unos 65 millones de años se produjo sobre la Tierra una gran colisión de un cometa. Esta colisión que, apenas dañó al planeta en sí, ocasionó, no obstante, olas gigantescas e incendios y, por añadidura, lanzó a la alta atmósfera polvo en suficientes cantidades como para bloquear el paso de los rayos solares durante un período considerablemente prolongado. La mayor parte de las formas de vida, en especial los animales pequeños, sobrevivieron.
Algunos mamíferos se salvaron y se encontraron en un mundo del que, de repente, habían desaparecido competidores importantes.

Aparición de los antropoides (40 millones de años)

Hace unos 40 millones de años, un suborden de los primates se desarrolló para constituir los llamados "Antrhropoidea" (del griego, que significa "semejante al hombre")
Los antropoides pudieron asentarse fácilmente, pues utilizaban sus miembros delanteros para sujetar y manipular objetos con mayor eficacia. Los dedos tenían uñas y no garras, con lo que las partes más blandas y sensibles de los dedos podían realizar las citadas tareas de sujetar y manipular.
Además, sus rostros se asemejaban a los de los seres humanos, y de ahí el nombre del suborden. Sus descendientes actuales son los monos.

Aparición de los homínidos (17 a 5 millones de años)

El primer homínido (del latín: referente al hombre) se desarrolló en África oriental hace unos 5 millones de años.
Los primeros homínidos eran relativamente pequeños; tal vez midieran 1’20 m. Estos homínidos tenían una apariencia externa parecida al chimpancé, aunque más delicadamente constituidos que los chimpancés.
El parecido más claro de los primeros homínidos con los seres humanos antes que con cualquier mono, era que podían caminar erguidos con la misma facilidad y eficacia que nosotros.

Aparición de los australopitecs (4'5 millones de años-2.500.000)

En 1924 se encontró en una cantera sudafricana el primer cráneo de australopiteco ("mono del sur") que aunque ésta haya sido la denominación que se ha adoptado, pues viene de la voz griega "pitecos"que significa mono, es inexacta, ya que el "australopiteco" no es un mono.
En 1974 se encontró un esqueleto entero y antiguo de australopiteco hembra, al que se le dio el nombre de Lucy. Lucy tenía el tamaño de un chimpancé, pero su complexión era más ligera. Mediría 1 metro y pesaría unos 30 Kg. Pasaba gran parte de su tiempo en los árboles y su dieta era fundamentalmente vegetariana. No cabe duda de que no hablaban. Sin embargo eran bípedos como nosotros.
El hecho de que se adaptaran a caminar erguidos tiene mucho que ver en que por aquellas fechas la Tierra sufrió un período de calentamiento que hizo retroceder las selvas y se creó la sabana africana. La selección natural hizo que los australopitecos se adaptaran a ella irguiéndose para poder adivinar entre las hierbas la proximidad de un depredador.

Homo hàbilis (2.300.000-1.500.000)

El uso de herramientas no es privativo del ser humano. Hay algunos animales que las utilizan. Pero el ser humano sí que es el único que construye útiles.
Los australopitecos pudieron vivir sobre la Tierra por espacio de tres millones de años, y no se extinguirían por completo hasta una fecha tan tardía como 1 millón de años. En el tercio final de su existencia ya no eran los únicos homínidos que había en la Tierra.
En otras palabras: hace unos dos millones de años el género homo inició su existencia. Durante un tiempo, coexistió con los australopitecos, pero necesariamente debían entrar en conflicto, y vencieron los homos, de cerebro mayor, y prácticamente fueron quienes contribuyeron en mayor medida a la extinción de los australopitecos.
Este homínido del género homo apareció hace alrededor de 2 millones de años. Y se le llamó homo habilis por su característica de fabricar herramientas. El homo habilis como sea que ya fabricó cuchillos de piedra, no se dedicaba a la rapiña, esperando que otros animales de dentadura más preparada desgarrara la carne.
Los homínidos, definitivamente se hicieron cazadores.

Homo erectus (1.500.000-300.000)

Hacia 1.600.000 el homo habilis se había extinguido. En primer lugar, había evolucionado a una nueva especie, homo erectus, cuyos individuos presentaban más o menos la misma corpulencia y peso que los modernos seres humanos. Si algunos especímenes de homo habilis subsistieron tras la consolidación de la nueva especie, su supervivencia fue breve.
Entre 1.000.000 y 300.000 homo erectus era el único homínido existente. Y fue el primero que llegó a medir hasta 1,80 m. de estatura y se aproximó a los 70 Kg. de peso. Fueron los primeros homínidos que lograron cazar mamuts con éxito.
Hacia el año 500.000 a. C. se encuentran homo erectus en partes tan distantes de la Tierra como África, Europa y Asia.
El homo erectus tuvo que convivir con los efectos de las glaciaciones (hasta la segunda glaciación, pues a partir de ahí el homo erectus desaparece):

Las glaciaciones con sus correrspondientes períodos interglaciares

600.000-540.000 primer p. glaciar (Günz)
540.00-480.000 primer p. inter. (Günz- Mindel)
480.000-430.000 segundo p. glaciar (Mindel)
430.000-240.000 segundo p. interglacial (Mindel-Riss)
240.000-180.000 tercer período glaciar (Riss)
180.000-120.000 tercer p. interglaciar (Riss-Würm)
120.000-10.000 cuarto p. glaciar (Würm)

Ahora estamos pues, en pleno período interglaciar. Si seguiomos la misma marcha, desrtro de unos 30.000 años tendremos la quinta glaciación...o no, ¿quién sabe?

Desde el punto de vista cultural en el Pleistoceno se desarrollan tres ciclos:
600.000-100.000 Paleolítico Inferior
100.000-50.000 Paleolítico Medio
50.000-10.000 Paleolítico Superior

En algún momento sobre el año 500.000 el homo erectus aprendió a controlar y hacer uso del fuego. Esta característica, la de usar y controlar el fuego, es un hecho privativo del ser humano. Toda sociedad humana existente, incluida la más primitiva, ha descubierto y usado el fuego. Ninguna otra criatura, aparte de los humanos, utiliza el fuego ni siquiera en su forma más primitiva.

Hombre de Neanderthal (230.000-30.000)

Hacia el 200.000 los últimos individuos que podemos considerar pertenecientes al homo erectus han desaparecido.
Poco antes aparece una nueva especie: el hombre de Neanderthal. A estos se les considera homo sapiens.
Los neandertahales vivieron desde el 200.000 al 30.000 en Africa y Eurasia, coincidiendo con los períodos glaciales. Cazaban el mamut y el rinoceronte lanudo y el oso gigante de las cavernas. Sus útiles de piedra eran superiores en variedad, acabado y precisión a los hasta entonces conocidos, y ya habían aprendido definitivamente a encender el fuego.
Son los primeros homínidos que entierran a sus muertos. Además, se enterraba a menudo alimento y flores junto al difunto, lo cual parece indicar que los neardertales consideraban que la vida continuaba después de la muerte.

Hombre de Cromagnon (40.000 años a.C)

En algún momento posterior al 50.000 a. C. aparece sobre la Tierra un género de homo, superior en cuanto a inteligencia, que es el homo sapiens sapiens. También llamado "hombre de Cromagnon" o también "hombre actual", o mejor "seres humanos actuales". Entre el 50.000 y el 30.000 coexistieron ambas especies. Probablemente matanzas a gran escala acabaron con la especie de los neandertales. El ser humano en esta época alcanza prácticamente todos los continente (excepto la Antártida).
En el año 1879 el arqueólogo español Marcelino de Sautuola descubrió las cuevas de Altamira (datadas hacia 20.000 a.C) Esto demuestra que sobre esta época el ser humano ya utulizaba el arte

Benvinguts al Blog

Pròximament tindreu informació.