La meva llista de blogs

Atenció poetes!

Ací va una direcció d'un blog especialitzat en POESIA. No deixeu de visitar-lo tots aquells i aquelles a qui vos faça "tilin" l'art de fer poesia amb les paraules. Animeu-vos i entreu en aquest màgic món.
La direcció és:
bibliopoemes.blogspot.com

El vell parc

Ací teniu una redacció d'una xiqueta de 1er E (Irene Boscà), que no és la primera vegada que apàreix per ací, i que ens porta el record d'un parc (el "seu" parc). A mi m'ha paregut molt entranyable. Llegiu´lo i ja em contareu.
L'altre dia vaig anar al parc nou que han fet a la plaça de la Concepció.
Era bonic. Amb els seus abrets, les seues plantetes, i amb aquells gronxadors que donava gust mirar-los pels seus colors tan vius.
Però a mi em seguia agradant el parc al que sempre havia ant, perquè pense que allí ha estat mitja vida meua, i aquest parc m'ha vist créixer com ningú. Quan era petita, anava cada vesprada. Allí era un poc solitari, amb tot ja vellet, però m'encantava passar hores i hores allí.
Sabeu? és el més bonic record que tinc. I el millor és que puc anar quan vullga. Tots els meus amics van al de la plaça; i jo em quede solitària en aquest vell parc.
Encara me'n recorde de la vegada que me'n van regalar la meua primera bicicleta. Em passava tot el dia amb la "bici", em pareixia que estava en el cel... però ja em bé xicoteta, i ara passe d'ella.
La felicitat, la sinseritat... sembla mentida que un parc em puga donar aquests sentiments, però vos puc assegurar que sí que ho fa.
Irene Boscà Sorribes. 1er E

Orígens històrics de Roma

El nom de Roma, que és en el seu origen el d'una ciutat situada a la vora del riu Tíber i de de la mar Mediterrània, vindria a donar nom a un dels imperis més grans que ha vist la humanitat: L'Imperi Romà.
La ciutat de Roma, geogràficament, està situada entre "els set pujols", i pertany a la península Itàlica la qual rep el seu nom de vitull, que vol dir jònec, fill del déu bou.
En un principi aquest nom, el d'Itàlia, s'aplicava a l'extrem sudoccidental de la península, i després a la totalitat de la península, fins als Alps.
Inmigració dels Etruscs
D'on van vindre aquestes tribus a la península Itàlica no està gens clar. Uns diuen que si van vindre des d'Àsia Menor, uns altres en canvi afirmen que venen d'Europa Central. No està clar. El cas és que la llengua que parlaven (que no és l'origen del llatí) es pot afirmar que no era indoeuropea.
El cas és que cap a l'any 900 a.C. ja n'hi havia un nucli de tribus etrusques situades en la franja mediterrània, al nord de la ciutat de Roma. El etruscos estaven organitzats en ciutats independents governades per reis.
El etruscos allà cap al segle VIII a. C. està comprovat que ja dominaven també la ciutat de Roma. I poc després van sotmetre el territori comprés entre els rius Tíber i Arno.
Els Llatins i els Sabins
Les tribus llatines i sabines estaven situades a la regió del Laci. I pareix ser que van ser ells qui van fundar Roma cap a l'any 753 a. C.
Aleshores n'hi havia en la zona una unió de tribus sabines i llatines (aquestes tribus parlaven un idioma diferent als etruscos, i n'és l'origen del llatí, que és l'idioma que parlaran els romans)
Mitjançant el segle VIII a. C. tots aquests poblats de tributs llatines i sabines van ser dominades pels etruscos. Els etruscos van ajuntar totes els llogarets que n'hi havia pels set pujols i van converti-ho en el germen del que seria la gran ciutat de Roma.
Els primers reis de Roma
En un principi a Roma es va establir una monarquia a la manera dels etruscos. Així tenim que tots els reis d'aquesta primera època eren d'origen etrusc.
Però tot i això, els etruscos es van mesclar amb els sabins i els llatins i d'ací en va sortir la gent de Roma, d'aquesta mescla. Això sí, l'idioma que van fer servir va ser el que parlaven els llatins: el llatí.
La conquesta d'Itàlia
En l'any 509 a.C. els romans es van cansar de la monarquia etrusca, van fer fora a l'últim rei etrusc, i ja no en van voler saber res de monarquia, i van instaurar una República.
Va començar llavors, una època dura per als romans, els quals van haver de defensar-se (van construir una muralla per tot el voltant de la ciutat de Roma) per seguir independent de les altres ciutats del costat. També van fer front a una invasió de gals (330 a. C) els quals van accedir a deixar en pau al romans a canvi d'una forta suma de diners.
Els romans (els habitants de la ciutat de Roma) una vegada lliures dels gals, el que van fer va ser conquistar una a una totes les ciutats properes a Roma, les del Laci, la Campania i l'Itàlia Central.
Roma aleshores es va començar a convertir en un xicotet imperi que comprenia totes les ciutats de la península Itàlica, i des d'ací va iniciar-hi la conquesta de la Mediterrània fins a esdevindre un gran imperi amb el pas dels segles.

Edificis públis romans

Els romans van dur a terme obres arquitectòniques grandioses, la manumentalitat de les quals simbolitzava el poder inmens de l'Imperi. Van ser, a més, enginyers excl·lents. Van construir entre altres obres públiques, les següents:
Calçades. Eren carreteres formades per diverses capes de pedres sobre les quals es col·locaven grans lloses planes.
Ponts. Es construïen quan era menester salvar un desnivell. Constaven de diversos arcs semicirculars que descansaven sobre pilars. Mira si els van fer ben fets que està ple de ponts (avui en dia) que són de l'època romana i encara (tot i haver hagut riuades impressionants) estan en bon estat i encara s'utilitzen.
Aquüeductes. Aquestes construccions servien per a transportar l'aigua fins a les ciutats. Disposaven d'un o diversos pisos d'arcs (de mig punt) recolzats en pilars. L'aigua circulava per un canal que es col·locava sobre el pis superior.
Clavegueres. Eren túnels subterranis que arreplegaven les aigües residuals i les conduïen fins al riu més pròxim
Termes. Eren banys públics. Constaven de vestidor, banys d'aigua freda, temperada i calenta; piscines, saunes, sales massatge, gimnàs...
Anfiteatre. Ojo amb l'anifetatre que n'hi ha molta gent que li dit circ. I el circ, com veurem després és una altra cosa. L'anfiteatre era el lloc on es feien les lluites dels gladiadors i fers, així com (sí és de veres) combats navals. Tenia una forma el·líptica i constava de grades per als espectadors i un espai central (arena) per als combats.
Teatre. A diferència del teatre grec, aquest estava tancat. S'hi representaven comèdies, tragèdies etc. Disposava d'una graderia semicircular per als espectadors, un espai també semicircular (orquesta) on actuava el cor, i un escenari en el queal se situaven els actors.
Temple. Pràcticament copiat del temple grec, era la casa dels déus. Podia ser rectangular o circular. Encara que els més abundants eren els rectangular.
Basílica. Era una gran nau central que es dividia en distints espais (naus) separats per columnes. Hi tenien lloc reunions i juís, i s'hi desenrtllaven activitats comercials. El cristianisme agafarà aquest model (el de les basíliques romanes) per a construir els seus temples (les esglésies)
Circ. Com deia abans, no confondre amb l'aniteatre (el dels gladiadors, ja sabeu) ací en el circ romà tenien lloc les carreres de carros. Tenia una forma semblant a un rectangle molt allargassat. Constava d'una graderia per als espectadors i un espai central (arena) per on corrien els carros,
Ara el que hauríeu de fer és veure si podeu trobar fotos o bibuixos de cadascuana d'aquestes construccions i ficar-les per al treball.

Felicitaciones para Ana y sus alumnos y alumnas

Confieso que me he emocionado (no sé si se me ha escapado alguna lagrimilla) leyendo las aportaciones del alumnado de Cultura Clàsica ante el final del curso.
Ana, de divina sonrisa, puedes estar satisfecha, y orgullosa. Los halagos de tus alumnos, ahora veo que son tan sinceros como merecidos.
Después de leer los diversos comentarios, y ante la imposibilidad técnica (mi ordenador y yo no mantenemos buenas relaciones, o ante mi torpeza, todo debe decirse) de poder añadir un comentario, he huido hacia mi blog (gracias Ana por iniciarme en este mágico mundo) y en vez de escribir un comentario, escribiré un post. Bueno, así puedo extenderme más.

Por una parte debo felicitarte Ana, por haber conseguido hacer realidad el sueño de todo profesor: que los alumnos acaben amando la asignatura o que por lo menos le hayan encontrado un sentido. Y esto, todos los que estamos metidos en este universo docente, sabemos que es gracias al profesor o profesora, que ha sabido conectar con el alumnado. Y esto, Ana, lo has conseguido de todas todas. Me he paseado por la galería de fotos y vídeos que hay en tu blog, y no me extraña que los alumnos y alumnas estén tan satisfechos de haber optado por tu asignatura. Enhorabuena.

Por otra parte quisiera mandar un mensaje a los alumnos y alumnas. Algunos de ellos los tuve yo dos años en mi tutoría: Marc, Rosana, Claudia, Diego, María, Alexandra, Teresa, Alberto (el superdelegado) Nacho... Cuando acabaron segundo de ESO, con la adolescencia a cuestas se despidieron de mí y emprendieron camino hacia una madurez que después de leer misivas como las de Rosana Peña (me has conmovido, de verdad Rosana) tienen perfectamente encarrilada.
Aunque sólo sea una pincelada de nostalgia lo que voy a decir, quiero anotar aquí que la cartera que utilizo todos los días para venir al instituto, ésa donde guardo los exámenes, los trabajos, los libros, y las libretas de las notas, me la regalaron ellos.
Ahora que ya habéis dejado vuestra adolescencia en el instituto y afrontáis caminos de adulta envergadura (la selectividad es el primer escollo) os deseo lo mejor. Encomiendo mis súplicas al hijo del Caos y el Infierno, al ciego Destino, para que os sea propicio, y de paso, a las musas (a las diez musas, a Nautika también) que os inspiren y que podáis poner vuestra nave rumbo hacia donde Atenea os guíe, sin dejaros atrapar por el dulce canto de las sirenas, que no descansan.
Una de les redaccions que he triat és aquesta d'Irene. És un cant al futur. Un cant a la ingenuïtat. Beneïda siga!. Ja em contareu... de vegades els desitjos es fan realitat, tot és cosa del temps...

Autora: Irene Boscà Curs: 1er E Data: 17 de maig de 2007

Era un dia d'estiu, el sol calfava amb força, com sempre, la iaia estava en la saleta, fent ganxillo i jo en la terrassa, tombada en una hamaca prenent-me un granissat de llima. Estar allí era avorrit, i vaig tindre la idea de cridar a Virgínia per què anàrem les dos a la piscina municipal. La piscina estava buida, com de costum, és normal en un poblet tan petit.
Virgínia i jo vam tirar-nos a la piscina i vam començar a fer carreres, a jugar a "tiburon", i com no? vam estar hores dins l'aigua... fins que vam caure rendides a la tovallora, i ens vam relaxar... en açò van arribar Anna i Raquel, que anaven amb dos "tios" raros, resulta que aquells "tios" eren els cosins de Raquel, que havien anat a passar l'estiu a ca Raquel, com comprendreu Virgínia i jo no volíem entrar a la piscina, però un d'aquells cosins de Raquel, que per cert, es deia Marc, va començar a xarrar amb nosaltres, era un noi molt simpàtic i sobre tot molt divertit, l'altre cosí, que es deia Xavi, també era molt tímid. Des d'aquell dia vam estar tots els dies d'aquell calorós estiu junts: Virgínia, Anna, Raquel, Xavi, Marc i jo. Al fi va arribar el dia en el qual Xavi i Marc havien de tornar a la gran ciutat. Vam anar a acomiadar-nos d'ells a la parada d'autobús, i veiem com uns amics s'allunyaven de nosaltres, però ens calmava el fet de pensar que tornarien a estar amb noslatres.
Hui per hui, tenim 24 anys, Xavi i Virgínia són nóvios, Marc té una nóvia que es din Paula, Anna és una famosa escriptora, i jo... deixem-ho en que... SÓC UNA BALLARINA PROFESSIONAL, FAMOSA EN MIG MON! ara, cada estiu anem a aquell poble, que tantes alegries ens ha donat. I recordem aquella vesprada d'un dia d'un caolorós estiu, quan teníem 12 anys.

Els amics

Autora: Angela Lozano. Curs: 1er E Data: 18 maig 2007

Ací tenim una bona reflexió sobre una època meravellosa i màgica que és l'adolecència i la incidència dels amics en aquests anys. M'ha semblat interessats, i m'agradaria que aportareu alguna cosa més.
Tots sabem que en l'adolescència no es pot sobreviure sense amics. Els amics són aquelles persones que mai t'han deixat de costat, són aquells que t'han ajudat en els bons moments i en els moments roïns, i són aquells que et volen tal com tu ets de veritat.
N'hi ha diferències entre les persones que fan la tasca de fer amics més difícil. N'hi ha algunes persones que jutgen a la gent abans de coneixer-la, i perden l'oputinitat de a la millor trobar un bon amic.
Algunes persones fan amics instantàniament, només han de ser ells mateixos.
Però, també n'hi ha altres persones que pel fet de què són tímids i molt vergonyosos, els és difícil fer amics.
N'hi ha vegades que aquesta gent pensa que ningú els vol perquè són diferents, però cada un de nosaltres som diferents i si no trobes a un amic a l'instant, no et preocupes perque el nom està ple de gent i segur que algun dia trobaràs a eixa amiga tan especial.

Les classes

Autora: Ana Millo Curs 1er E Data 17 maig 2007

Una altra de les redaccions que he triat és aquesta d'Anna. A mi em pareix interessant i que el tema que tracta ens és molt pròxim. M'agradaria que em digèreu que us sembla.

En les classes sempre n'hi ha el mateix tipus de gent. Per un costat estan els "empollons", que tot el món té enveja d'ells per ser els qui millor nota trauen; després està el típic graciós que es creu que fa gàcia, però no la fa; per l'altre costat està el típic passota que li dóna igual el que diga el mestre; també estan els xulets, que en el fons són igual que nosaltres, només, que tenen por a què la gent ho sàpiga...
La veritat, és que n'hi ha vegades que t'agradaria matar a algú de la vostra classe, però, que ni se vos passe pel cap odiar-los.
Quedeu-vos a pensar un moment. Per molt que odieu al passota que mai vos fa cas. Ii si se n'anara? La classe ja no seria el mateix sense ell, al igual que no seria el mateix sense el xulet, sense la xica mona, sense el graciós, i sense tu mateixa.

Publicitat

Autor: Tomàs Ramos Vellón. 1er E.- 15 de maig de 2007

Aquesta és una redacció de tema lliure que ha estat seleccionada pel professor de Valencià. Llegiu-la i ja em contareu que vos pareix.

Al 99'9 % de les cases hi ha una caixa productora d'imatges: la TV.
Aquest aparell tan simple ens deixa abobats durant hores observant-la, però, què és el més molest? La resposta és molt senzilla, la publicitat.
Aquest fenomen televisiu es troba a tots els llocs menys als canals, que són pocs, que impedixen que hi haja publicitat i a la majoria dels dibuixos.
A tot això, la publicitat, té com objectiu fer-nos comprar cinquanta-mil productes de tot tipus, des de xiulets fins a cotxes.
Hi ha una pregunta important, on hi ha més publicitat? Sobre tot es troba a les pel·lícules, però tenen un truc: fiquen més pel·lícula al principi i després pràcticament un quart d'hora i augmenten el nivell de publicitat a mesura que avança la pel·lícula.
També varia segons temporades, en nadal, perfums i joguets, en primavera dietes miracle, a l'estiu cotxes i viatges, i a la tardor material d'escola. Això demostra que les interrupcions tenen els seus avantatges.
En conclusió, la publicitat pot ser molt molesta, per interrompre eixos moments emocionants, o agradable si busques alguna cosa, ja que t'ho trobes tot.

25 d'abril. Apunts de la conferència, Josep Vilar.

Josep Vilar Martí 2-D

Carles II
Tot començà quan un rei Espanyol anomenat Cales II "el Hechizado" i fill de Felipe IV de Espanya i de Mariana de Austria, no tinguè descendència reconeguda, li van posar aquest malnom per que es creía en aquellaepoca que aquest estava embruixat i que per aquesta raó no podía tindre descendència. A més uns estudis moderns, basant-se en documents antic han demostrat que cuan aquest rei tenía tres anys, encara mamava i que quan tenía nou anys aprenguè a llegir, cosa que és molt anormal hui en dia i que en aquella época ja ho era. Tant va arribar a ser, que sumant la seva pèsima salud, el seu comportament, i la seva poca aptitud per a aprendre, va adquirir el seu malnom.
Encara que la corona Espanyola no va voler reconeixer que el succesor a la corona no estava massa bé del cap, ja que era un poc deficient, la veritat és que ho era més del que la població creía.
No obstant, ja als 18 anys el varen casar amb Mº Luisa d’Orleans a l’any 1679 i a l’any 1689 es mor.
Sols morta, Carles II es casa amb Mariana de Neoburgo però al cap de poc de temps, és Carles II el que mor sense descèndència alguna.
Però, abans de que morís, quan Carles II tenía 28 anys, els rumors deien que estava endemoniat i que portaría a la corona a la catastrofe. Per això Frai Froilan , va demanar a l’esglèsia que obrira una investigació sobre el rei, ja que deien que estava endemoniat. Ja que la Esglèsia no ho va confirmar, i no autoritzà a Frai Froilan per a que investigara sobre el cas, ell ho va ferr pel seu compta sense el permís de l’Esglèsia.
Alguns rumors acusaven a unes monges del monestir de Cangas de Onís, la primera capital Espanyola després de la reconquesta cristiana, situada dins de l’antic Regne d’Asturies, de fer rituals en contra del rei i que estaven endemoniades.
Esva recolzar en una antiga llegenda que diu que les persones que naixen en divendres Sant, poden visualitzar en determinades ocasions als morts e inclús comunicar-se. Aquest era el cas del pare ja difunt de Carles II, Felip IV, el qual va naixer en divendres Sant. Per aquesta raó, ell afirmava que la família estava semiembruixada.
Frai Froilán va decidir viatjar fins a eixa població per parlar en les monges endemoniades (tengo una pregunta para usted, senyor demonio…). Després de numerosos intents, el dimoni, no els va dir res d’important.
Però un endemoniat de Constantinoble, va dir que l’autor de l’encanteri fou una tal Isabel de la qual no es té informació ninguna, però que aquesta tenía els instruments per a realitzar l’encanteri. Prop de Cangas es va trobar una Isabel que confirmà que ella havia estat l’autora però no va voler dir res més al respecte.

La guerra de la succesió Espanyola
El conflicte de la guerra de la succeció Espanyola va sorgir aleshores per veure qui ocuparía el tron d’Espanya. I encara que abans de marir, a Carles II li van fer firmar un document el qual acreditava en ell que el succesor a la corona Espanyola sería Felip d’Anjou o d’Avinyon.
En aquell temps, Espanya comprenía també la part Sud d’Amèrica i era l’Imperi més poderòs, fins i tot es deia que en Espanya no mai es ponia el Sol ja que mentre en la Península Iberica el sol es ponía, en Amèrica eixía.
Tal era la ambició dels paísos més poderosos, que arribaren a fer dures batalles entre
G. Bretanya i França generant-se així dues bandes, inclús dintre de la pròpia Península Ibèrica.
Els dos unics pretendents i amb un parentesc llunyà a Carles II foren Felip d’Avinyon, net de Lluís XIV de França que era cunyat de Carles II , i Carles d’Austria el qual era fill de Leopoldo I que era oncle de Carles II i casat amb la mare de Carles II..
Per la part Franessa s’aliaren l’antic regne de Castella, Baviera, Napols, Sardenya, mentre que per la part Anglessa s’uniren Portugal, l’Imperi Austriac, l’ Imperi Alemany, Holanda, Hungria, Saboia i la Corona d’Aragó.
A la Corona d’Aragó, hi hagué un fort conflicte entre els mulets (gent del poble i a favor de Carles d’Austria ) i els botiflers ("beautix fleur" en Francés que significa; la flor bonica) que eren els partidaris de Felip d’Avinyon.
En els territoris conquerits per Felip d’Avinyon hi hagué revoltes degut als forts impostos que es feien pagar. però aquestes no tingueren exit, i degut a que quan els botiflers conqueriren Ocitània el primer que feren fou anular les lleis vigents i prohibir el Valencià com a llengua oficial. Aquests fets provocaren entre la població valenciana, una desconfiança total de cara als botiflers. Els rics de catalunya estaven a favor de G. Bretanya ja que era el principal comprador de raïm i panses, però un poc conformes amb els botiflers ja que en la corona s’avien plantat gran quantitat de moreres que produien la seda i que es venía molt bé a França, però després del que havia pasat a Ocitània, ningú no tenía confiança en els Francesos, així que estigueren a favor de Carles d’Austria. Mentre que a l’altra part, a castella, els tenía sense compte que prohibiren el valencià com si no, i com allí es cultivaba majoritariament la morera no hi hagué conflicte ningún.
Els exèrcits de Carles d’Austria reconquesten els territoris ocupats en un principi per els botiflers i arriben fins a Madrid però es retiren per deficiència de mitjans fins a arribar a Almansa on el dia 25_04_1707 sofreixen una gran derrota. Allí els botiflers guanyen i tal com es creïa, prenen València i el valencià es prohibit, les lleis són anulades i els drets tambè, i es sofreix una pujada d’impostos.
Els exèrcits de Felip prenen València, incèndien Xativa, ja que va oferir una gran contra ells resistència, i li canvien el nom. La van anomenar San Felipe, però aquest nom no va ser acceptat per ningú i al cap del temps es va perdre. Però en canvi, el Valencià, que va esser prohibit, no ha sigut oblidat i encara hui en dia, es parla, s’estudia, i es viu…

Direccions útils per al treball de Roma

http://www.laberint.tk
wwwculturaclasica.net

Apunts d'alumnes sobre la conferència del 25 d'abril

Aquest és un dels treballs seleccionats pels professors de Socials, de segon d'ESO sobre la conferència que va donar el dia 25 d'abril el professor Antoni Royo.

La seua autora és l'alumna de 2n B Esther Tàrrega Pallarés.

LA BATALLA D'ALMANSA

Tot començà amb la mort de Carles II "l'encantat", que va morir sense desendència degut a la mescla de la sang entre la família reia, que era estèril.
Ell encara que va morir sense cap fill va deixar escrit que volia que el successor fóra Felip de Borbó. Però el poble estava descontent amb això ja que la desconfiança cap als francesos era evident per diverses causes.
Per la situació en la qual s'encontrava el poble Carles d'Aústria no es va rendir.
Aleshores mentre que Carles pensava el que podia fer per tindre el poder, va aparéixer un nou personatge en aquesta història: Loan Baptista Basset, un llaurador de família humil que li va proposar una idea a Carles d'Aústria:
Joan li va dir que fóra "predicant", per dir-ho d'alguna manera, l'eliminació dels alts tributs que a molts llauradors se'ls havien imposat.
Carles va acceptar la proposta i li va començar a "parlar amb el poble", cosa que a poc a poc va fer que la gent s'uniren a ell.
Així, mentre que Carles d'Aústria guanyava adeptes, Felip els perdia fins que Carles d'Aústria es va fer amb el tro obligant així a Felip a l'exili cap a Castella.
Però a l'hora de tindre el poder Felip no es va donar per vençut i va fer un intent de conquerir Madrid, però l'intent li va eixir igual que a Felip.
Així, Felip de Borbó amb els seus seguidors, els Botiflers: França i Castella, i Carles III (Carles d'Aústria) amb els Maulets: Anglaterra, Holanda i l'emperador d'Alemanya; així l'enfrontament d'aquests es veia inminent.
Per això, després de moltes batalles va arribar la que seria l'última: La Batalla d'Almansa. Va tindre lloc en aquest poble (Almansa) que es troba entre el límit de València i Castella, el dia 25 d'abril de 1707.
Desgraciadament per al regne de València la batalla va ser guanyada pels Botiflers, la qual cosa va provocar que Carles i els seus seguidors tingueren que fugir cap a Tortosa. Però els Botiflers no van tindre prou amb la victòria, ja que inclús després d'haver conquerit Xàtiva, la van cremar amb la gent dins, després d'aquests successos van caure València, Castelló..., fins que finalment en 1708 va caure Alacant.
Encara que els Maulets continuaven lluitant a Catalunya on van rebre la derrota final al 1714.
A més a més quan el regne de València va ser conquerit va perdre moltes coses:
Vam perdre les llibertats, la llengua, els drets, els furs que van ser substiuïts pel Decret de Nova Planta, i n'hi ha a més, ja que el regne de València va passar a ser part de Castella i va ser marginat.
D'açò fa 300 anys i encara hui no hem recuperat tot el que vam perdre malgrat que ara tenim una altra volta la nostra llengua, un estatut...
I sabent que mai s'ha parat de lluitar per recuperar-ho, potser algun dia aconseguim tot allò que aquell 25 d'abril vam perdre.

Seguidors